De vegades, una olor, una música, una paraula, ens trasllada a moments viscuts en la infantesa amb gran intensitat i precisió. A Un lloc en el temps, un inquietant poema és el vehicle que transporta l?autor cap al nen de deu anys que va ser en un poble rural de la postguerra. L?aventura es converteix en una bellíssima reconstrucció del passat desaparegut, però també en una indagació d?uns fets obscurs que van trasbalsar aquell poble en una època dissortada, marcada pel rigor rural, mortificada per la dictadura i redimida per la innocència dels nens i de molts adults. El batec poètic amara aquesta novel·la i ens apropa a l?infant arraconat que tots portem dins.
Quim Español és arquitecte i escriptor. A banda del seu treball professional, ha estat professor de l?Escola d?Arquitectura de Barcelona, de l?Accademia di Architettura di Mendrisio a Suïssa i convidat a diverses universitats, i és autor de llibres de recerca arquitectònica. Com a poeta ha publicat Ultralleugers (premi Carles Riba 1994), L?arbre de la innocència (primer premi dels Jocs Florals 1998), 70 poemes, Nadir i altres nits ?el poema principal del qual va ser portat al teatre? i Elegies. També és autor de l?assaig Entre tècnica i enigma. Mirades transversals sobre les arts. Recentment, ha publicat les novel·les Francesca i El rai dels innocents.

Alejandro Lerroux fou un publicista i polític republicà que impulsà la seva carrera confrontant-se a un catalanisme en ascens. Revifant un ambient envellit com era el republicanisme barceloní de principis de segle i cultivant les seves relacions amb la classe treballadora, Lerroux va imposar-se com un nucli de poder. El seu llegat, conegut amb el nom de lerrouxisme, s?empra des de llavors com a sinònim de divisionisme, d?atiar el ressentiment de les capes més baixes i de la immigració en contra del nacionalisme català. Tanmateix, la història d?un malvat foraster pagat per Madrid que ve a Catalunya per incendiar esglésies i destruir l?harmonia social ha distorsionat la seva herència. En la lluita històrica entre les forces que volen alliberar el potencial humà i les que el volen mantenir subjecte als interessos d?un grup reduït de persones, l?estratègia lerrouxista consisteix a liquidar les ànsies de llibertat dels catalans usurpant l?agència dels més febles, siguin aquests els obrers, els pobres, els immigrants o, ara mateix, els independentistes. Una política feta des de dins i des de fora, que no es pot associar a cap partit ni a cap facció concrets i que ha anat passant el relleu de generació en generació. El fantasma de Lerroux exposa algunes idees, pràctiques i lliçons que es poden extreure del llegat lerrouxista en la política catalana actual, lliçons que es poden absorbir com a antídot i també com a recordatori que els fantasmes solen poblar la imaginació d?aquells que estan més predisposats a veure?ls.
Josep Asensio Albà (Barcelona, 1984) escriu habitualment columnes d?opinió en diferents mitjans. És autor de La Milícia, un pòdcast sobre conflictes bèl·lics i culturals. La seva curiositat l?ha dut a treballar en oficis diversos, com ara crupier de ruleta francesa, fregaplats o informàtic, així com a exercir de regidor de l?Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, ciutat on resideix des de petit. El fantasma de Lerroux és el seu primer llibre.

Durant la Segona Guerra Mundial, el físic hongarès András Éber va participar en la construcció de les primeres bombes atòmiques. Vint-i-sis anys més tard, decideix escriure les seves memòries. Aquest viatge al passat el portarà a fer un descobriment desconcertant que capgirarà la visió que tenia de la seva pròpia vida: Ari, la seva estimada Ari, no va morir durant la guerra tal com ell sempre havia cregut, sinó que encara és viva. L?artefacte és el recorregut de l?insospitat periple vital que l?ha conduït fins a ella. Una potentíssima novel·la, rigorosament documentada, que ens transporta pels diferents escenaris on es gestava el gran conflicte i on es va viure la desfeta posterior. Una història commovedora que ens parla de la manera com construïm la nostra identitat.
Josep Ortiz Farré (Barcelona, 1967) és llicenciat en Informàtica per la Universitat Autònoma de Barcelona. Apassionat per la literatura, la història i la psicologia, a L?artefacte ?la seva primera novel·la? ha volgut aplegar-les totes tres.

El 22 de febrer de 1943, la virtuosa del violí Nejiko Suwa rep de mans de Joseph Goebbels un Stradivarius a l?ambaixada japonesa a Berlín, en una cerimònia que segella l?aliança entre el Reich i l?imperi del Japó. Darrere d?aquesta operació d?alta diplomàcia hi ha el sinistre Herbert Gerigk, antisemita furibund al capdavant del Sonderstab Musik, que s?encarrega de perseguir els músics jueus, fer-los detenir i confiscar-ne els instruments. Gerigk ha aconseguit convèncer Goebbels que la música és l?art germànic per excel·lència i que ha de ser al cor de la propaganda nazi. La jove Nejiko en serà una baula més, malgrat no entendre les tensions que agiten Europa.
Però, tot i el seu talent, la Nejiko no aconsegueix fer brollar de l?instrument el so magnífic que s?esperaria d?un Stradivarius. ¿És per la distància amb què viu el patiment d?aquesta Europa en flames que l?havia acollit per perfeccionar el seu art amb els millors mestres? Diuen que els violins tenen memòria, que la fusta enregistra les sonoritats i les emocions dels músics que la fan vibrar. ¿És per això, potser? ¿A qui havia pertangut aquest violí?
L?Stradivarius de Goebbels ho és tot alhora: novel·la històrica, d?intriga i de formació. Iacono reflexiona sobre els turbulents lligams entre l?art i el poder: ¿un artista només està compromès amb el seu art? ¿Es pot abstreure de la història? ¿Com aconseguir que els règims dictatorials no se n?apropiïn?
Yoann Iacono (Bordeus, 1980), alt funcionari i assessor polític, ha escrit aquesta primera novel·la, basada en fets reals, després d?anys d?investigació recorrent els arxius de França, els Estats Units, Alemanya i el Japó. Amb un finíssim rigor històric, l?autor ens permet de reviure amb els seus protagonistes aquest segment de l?agitada història del segle XX que va des de la Segona Guerra Mundial i la guerra freda fins a l?actualitat.

Aquí us les deixo [les meves bèsties].
Cadascú que en jutgi la versemblança, però no em busqueu. Jo ja no en vull saber res més.
Al cap del temps,
el que n?he après pel camí,
amb el que em quedo,
és amb el plaer de la recerca i de constatar que, en la impossibilitat de poder pensar i saber-ho tot, hi ha l?amplada
i el formidable espai
infinit,
d?expansió de la nostra ment.
Bon viatge.
Laia Prat Garcia (Barcelona, 1982) és antropòloga de formació i treballa com a professora. També dinamitza tallers d?escriptura per a totes les edats, a biblioteques i escoles, i escriu narrativa i poesia. L?any 2015 va rebre el Premi Ciutat d?Igualada Joan Llacuna de Poesia pel seu primer poemari, Al revers del tapís (Viena, 2016), i el 2017 va rebre el Premi Sant Narcís de Girona pel recull de contes Coses que passen (Curbet Edicions, 2017). També ha format part de Bones confitures, la primera antologia de microrelat en català, a càrrec de Jordi Masó (Témenos, 2019). El 2022, aquest Bestiari ha estat reconegut amb el Premi de Poesia Ventura Ametller. Actualment viu a Sant Quirze del Vallès.

Publicada per primer cop el 1915 i considerada pel mateix autor com la seva millor novel·la, El bon soldat és la història tràgica sobre la relació entre dues parelles. Ford Madox Ford posa damunt la taula molts dels aspectes que la societat de l?època pretenia amagar: l?angoixa provocada per la degeneració moral i física, la sexualitat... El relativisme i l?ambivalència que imperen en l?obra fan que la castedat i el llibertinatge semblin perfectament intercanviables en tot moment, tot és qüestionat i qüestionable. La riquesa de la seva prosa ha fet que se la consideri una de les novel·les més irresistibles i enlluernadores mai escrites sobre l?engany, el control, la infidelitat i l?amor no consumat.
Ford Madox Ford (1873-1939) és un dels pares de la literatura anglesa moderna. Va publicar més de vuitanta obres, en les quals amb freqüència va tractar el conflicte entre els valors eduardians tradicionals i la naixent societat industrial. Fundador de The English Review i redactor en cap de The Transatlantic Review, va donar suport a molts joves autors de talent com ara Thomas Hardy, H. G. Wells, T. S. Eliot, Anatole France, D. H. Lawrence, James Joyce, Ernest Hemingway, Gertrude Stein, Jean Rhys o E. E. Cummings. Les seves obres més remarcables són, entre d?altres, la tetralogia Parade?s End i La cinquena reina.

Mikhaïl Bulgàkov va patir la repressió soviètica de forma més subtil (maltractament psicològic) que d?altres escriptors que van ser afusellats. Només les Cartes a Stalin ja donen moltes pistes de com es veia obligat a viure a Moscou. Però Bulgàkov havia nascut a Kíiv (ell, però, escrivia Kíev), on es va fer metge (Relats d?un jove metge), i a la baixada de Sant Andreu, al número 11, encara hi consta la seva existència. Per això, del munt d?articles i narracions que va escriure, hem recollit en aquest volum, Kíev-Moscou, les que expliquen millor la guerra civil a Ucraïna entre blancs, rojos i nacionalistes, la postguerra a la capital i la represa de la vida (d?escriptor, ja no de metge) a Moscou.
Amb una ironia fina però contundent, ens mostra un fil històric que avui ens pot ajudar a conèixer amb més detall el rerefons de l?actual situació, com també fa Jaume Creus en el seu text introductori. El llibre és un complement perfecte per aprofundir en la figura del Bulgàkov més conegut.
Mikhaïl Bulgàkov (Kíiv, 1891 ? Moscou, 1940) es va llicenciar en Medicina l?any 1916 i va exercir aquesta professió fins que va decidir abandonar-la per dedicar-se a l?escriptura. A partir del 1921, any en què es va instal·lar a Moscou, va col·laborar en diversos diaris i va començar la seva carrera d?escriptor. Va patir una censura sistemàtica per part de Stalin, però va continuar traduint i escrivint teatre i literatura sotmès a una gran penúria i a unes dificultats extremes fins al final dels seus dies. Entre les seves obres, destaquen La guàrdia blanca, Cor de gos i El mestre i Margarida.

Al cap de vint-i-cinc anys d?haver acabat el batxillerat, un grup d?antics companys de classe es retroba, però entre els assistents falta l?alumne més brillant de la promoció, Franz Adler, admirat per tothom. Durant el sopar, records que pesen com una llosa tornen a la memòria del jutge d?instrucció Ernst Sebastian. Quan arriba a casa, no pot deixar de donar voltes al passat i comença a escriure per alliberar-se dels remordiments que el roseguen.
Reunió de batxillers narra magistralment com l?enveja i la crueltat d?un grup de joves poden enfonsar l?estudiant més prometedor, alhora que retrata amb precisió una generació que va viure les acaballes de l?imperi austrohongarès, en una Europa decadent i prerevolucionària. Una novel·la incisiva i vigent, sobre el que actualment anomenem assetjament escolar.
Franz Werfel (Praga, 1890 ? Beverly Hills, 1945) és, juntament amb Stefan Zweig, Franz Kafka, Martin Buber i Max Brod, un dels grans escriptors de la Viena dels anys vint del segle passat. El 1921 va rebre el Premi Schiller i el 1925, el Premi Grillparzer. L?any 1929 es va casar amb Alma Mahler. En entrar les tropes de Hitler a Àustria el 1938, van fugir cap a França i van creuar secretament els Pirineus. L?octubre del 1940 van arribar a Nova York i finalment es van establir a Beverly Hills, on Werfel va morir mentre corregia les galerades dels poemes escrits entre el 1908 i el 1945. Poeta, novel·lista, dramaturg i assagista, és l?autor d?una obra extensíssima.

En un món de terribles passions, sobretot econòmiques, Eduard Girbal Jaume ens explica la història del Peret de cal Pere Llarg, de tràgic i ridícul destí, i sobretot la de la seva dona, la Custòdia, dita la Pere Llarga, «una qualsevol, una ximple acabada, una cabra boja, una pollina guita, una rauxosa grollera i desvergonyida, una fatxendera imbècila, una dessabrida estúpida» que els únics personatges que pot arribar a enamorar són els lectors, i que es veu abocada, per mor de la relació amb els homes, a una solitud molt diferent de la de la Mila de Víctor Català. En el seu moment la novel·la es va considerar escandalosa i això és una de les causes del seu ocultament. Es tracta d?una tragèdia amb totes les de la llei, però Girbal Jaume, amb un magnífic domini del llenguatge i del material narratiu, ens la fa passar com una obra de les més entretingudes i còmiques del seu moment. La visió del món de la pagesia, de l?antiga civilització catalana de les masies de muntanya, és tan dura com divertida. És alhora una tragèdia, una comèdia i una gran novel·la d?acció. Un terratrèmol de passions que no arriben a l?amor ni tan sols als desamors: un desastre tràgic que no pot deixar de resultar familiar a qualsevol lector que es fixi una mica en el material humà que l?envolta.
Admirat per Josep Pla com a mestre de la prosa, Eduard Girbal Jaume (1881-1947) va néixer a Girona, va passar uns anys de la seva joventut a Alacant i va acabar al bulliciós món cultural de Barcelona al començament del segle XX, on va entrar a la redacció de La Veu. Entre el 1912 i el 1914 va freqüentar un poble petit de muntanya, entre el Solsonès i la Segarra, i en aquells anys del triomf del Noucentisme es va posar a escriure estampes magnífiques de prosa rural, primer, i després dues veritables i majestuoses novel·les de la pagesia de muntanya: L?estrella amb cua (1919) i La tragèdia de cal Pere Llarg (1923).

«Són les 12:40 d?un dijous a Nova York, i Frank O?Hara surt del MoMA a fer un mos pels carrers fumejants de Midtown. Entre transeünts atrafegats, els obrers descansen amb la coca-cola a la mà, els taxis toquen el clàxon per sortir de l?embús i les faldilles d?una noia voleien un instant sobre les reixes de ventilació. O?Hara té el temps just d?escriure un poema, o potser ni això, perquè ha quedat amb un amic, té una trucada pendent i no vol renunciar a un suc de papaia del seu lloc preferit. O potser són les 12:20 d?un divendres, no importa, i Frank O?Hara té mitja hora per dinar i un munt de trucades pendents, però encara està sota l?impacte de la darrera pel·lícula de Fellini, porta a la butxaca un llibre d?un poeta francès que no pot deixar de llegir i té uns versos propis que li ballen pel cap. És l?hora de dinar, però Frank O?Hara s?estima més escriure un poema.»
Del pròleg de Melcion Mateu
Francis Russell O?Hara va néixer el 27 de juny de 1926 a Baltimore, Maryland, i es va criar a Nova Anglaterra. Entre el 1944 i el 1946 va servir a la Marina com a tècnic de sonar al destructor USS Nicholas. Gràcies a una beca destinada als veterans de guerra, va entrar a la Universitat Harvard, on va fer estudis de música i de filologia anglesa. Va començar a publicar poemes a la revista Harvard Advocate. A partir del 1951 va viure sempre a Nova York, on va treballar com a crític d?art a la revista Art News i com a conservador de pintura i escultura al MoMA. El 24 de juliol de 1966 va ser atropellat per un bugui a la platja de Fire Island i va morir l?endemà.
Els llibres de Frank O?Hara que van aparèixer en vida de l?autor són els següents: A City Winter and Other Poems (1952), Oranges: 12 pastorals (1953), Meditations in an Emergency (1957), Second Avenue (1960), Odes (1960), Lunch Poems (1964) i Love Poems (Tentative Title) (1965).